Manifest del Diner Gratis

Fa temps que el cel ha caigut. Fa temps que la nit ens posseeix i que som nit. Veig la llum del veí encesa i mai no sabré qui és. La crítica del treball ha estat sempre l'eix essencial de tota política que es volgués subversiva. La crítica es feia sempre des d'algun lloc: una altra forma d'organització social, una vida altra... Ara el lloc ens ha abandonat. De fet, molts ens han abandonat. Només l'esperança desitjava quedar-se al costat nostre. La vam haver de matar. Aleshores ens vam sentir més lleugers i vam poder emprendre el vol. Vol directe cap a un horitzó d'aigua. I un horitzó de foc. Foc i agua per destruir aquest món. Efectivament, aquest món només mereix ser destruït perquè pugui viure el meu voler viure que és el nostre voler viure. La política nocturna no és un raig de llum en la foscor: és una serp que está a l'aguait. Presta a l'atac perquè no ha deixat ni un sol moment d'atacar. A tu, per exemple. A les teves seguretats que són l'oxígen de la sang que bombeja el teu cor. A les teves veritats que són vaixells de paper que naveguen en el teu cervell a punt de naufragar. Als teus amors que no són més que la fotografia ridícula d'una posta de sol. La política nocturna no promet res que tu no sàpigues. No, no morirem de vida. La nostra vida és una aventura en un parc temàtic. Coneixem quan es va iniciar i sabem perfectament quin és el seu final. En aquest món l'única aventura és fer del nostre voler viure un desafiament. I destruir aquest món. Un món que no s'ha fet acreedor de cap llàgrima. Perquè la realitat és massa fastigosa. Sota les seves aixelles ha crescut una inacabable urbanització que llença un riu de suor pestilent al mar. Entre les seves cames hi té lloc una guerra ferotge que no acaba mai: tots contra tots. Mentres, des de dalt, Déu riu i, de tant en tant, empeny algú amb la seva mà. Cap avall. Fins que enfonsat en la seva pròpia misèria quotidiana ja no pugui respirar. Els cadàvers putrefactes queden exposats al sol i estan plens de mosques. En el cul de l'infern on ningú no es pot ja desentumir, treballem amb llum de fluorescent. Vivim morint durant un dia que no té fi. Assagem la mort. Fa segles que no hem sentit l'aire humit que remou les branques d'un ametller florit. No hi ha afora. Només aquesta realitat obscena que no amaga res. Nosaltres som ombres devorades per la por que es passegen buscant un amic. La por és el missatge. La realitat és obscena perquè no deixa de menjar diners. Introduïm monedes a la seva vagina per comprar una mica de tranquilitat de cara al futur. Ens costa admetre que no hi ha futur. La realitat caga diners i nosaltres hi correm per recollir-ne les molles. Quan ens atrevirem a escupir-li a la cara la seva pròpia abjecció?

L'economia és un gran casino
on la ruleta decideix, minut a minut, el preu de la vida
I jo cada dia aplaço la meva mort
Mentre l'índex Nasdaq baixa.
L'ascensor també baixa.
Si algun dia pugués tocar fons!

La llibertat és una presó vora el mar.

Si tot em lliga
Si la porta que s'obre no dóna afora
Si els meus somnis són malsons que no tenen fi
Si l'única finestra que tinc és la televisió, per què he pogut?
D'on he tret les forces per pensar-ho?

Diner Gratis

El diner és un codi: tenir diners / no tenir-ne. Aquesta diferència fa funcionar la màquina de repetició anomenada realitat. Res no escapa a aquesta diferència, tot és reconduït a ella... i així (es) resprodueix l'ordre monetari, és a dir, l'ordre. I no passa res. Mai passa res. La violència de la moneda exclou i obliga al treball. El Diner Gratis, en canvi, bloqueja aquest codi i ataca la realitat. El Diner Gratis és una moneda vivent. Moneda, perquè és el resultat d'un estrany intercanvi: expropiació de mercaderies, desviament de la lògica del capital... Vivent, perquè justament per com se'ns dóna, el Diner Gratis no es doblega mai al codi. Per això el Diner Gratis no es demana, s'imposa. Més exactament: ens donem Diner Gratis. I podem fer-ho sempre, encara que siguem presoners de nosaltres mateixos. Encara que no ho sapiguem explicar molt bé. Només cal voler-ho. L'instant que et vull oferir és una pedra transparent feta de llum que quan la llancis al llac no faci soroll. Però aquest instant no existeix. Només et puc donar Diner Gratis. Estimat, pren la meva mà. L'experiència del Diner Gratis fa mal. Quina experiència si és vertadera no és dolorosa? La moneda vivent es grava al nostre cos però ens fa més valents. I també més lliures. Vomita el ser que som. Preferiria no allunyar-me. Fugim on per fi pugui mirar-te als ulls. No deixem res enrere, només aquesta vida nostra incapaç de seguir-nos. La pedra ferida pel fred no dirà la resposta. El diner fa olor de mort i, perquè és mort, pot acumular-se. El Diner Gratis ens allibera del diner. El cel ha caigut i s'enreda entre les meves cames perquè no pugui caminar. Si la realitat ha embogit hem d'inventar conceptes delirants. El Diner Gratis no ens pertany: és de tots i, a l'hora, de ningú.

És un crit de fàstic contra el món.
És un crit de guerra contra aquest món.
És el crit del voler viure.